Memòries d’un home amb alzheimer
En David té setanta-cinc anys, viu al centre de Barcelona i té alzheimer des de fa uns anys, així que és molt probable que no recordi tot el que em disposo a explicar-vos.
Fa setanta anys es va despertar més d’hora del que solia fer-ho, ja que per fi començava l'escola. Va anar al lavabo i es va rentar la cara, no gaire entusiasmat. Dos anys més tard, mentre es rentava les dents, va passar el que havia estat desitjant des de feia temps. La primera dent de llet li va caure i més tard el visitaria el ratolinet Pérez. Als dotze va tornar a rentar-se la cara per començar la nova etapa que seria l'institut. Als catorze va quedar amb la noia que més tard es convertiria en la seva dona, i als setze li va demanar sortir. Als dinou es va afaitar per primer cop, per celebrar els tres anys amb la seva xicota. Als trenta ja vivia amb ella, i als 38, ja casat, també amb el seu fill. Als quaranta-dos la seva nova vida l'estressava, a causa de la feina i la família així que s'havia de prendre aspirines constantment. Als quaranta-sis, va haver de dir adéu al que abans era la seva raó de viure, la seva família, i ho va demostrar cremant una foto de la seva ex. Quatre anys després ja estava fart de tot i donà un cop al mirall, cosa que li va ocasionar una ferida la mà. Als seixanta es va pesar, i va adonar-se que s’estava descuidant molt. Als seixanta-cinc ja no gaudia de la vista d'abans, així que es posava ulleres la major part del dia. Als setanta havia de posar-se dentadura postissa i als setanta-cinc, és a dir, ara, necessita bastó, així que l’agafa i surt del lavabo, fart de no poder recordar res.
